Capítol 4

La dona que la meva ment associava misteriosament amb el nom de Nàdia tornava a gallejar. I aquest cop no era amb mi. Però aquell home amb barret bombí i abric llarg no va necessitar gaire per deixar de semblar-me un simple lacai que es limita a obeir ordres:

—Fixa’t en els núvols d’allà davant. Veus un que sembla el cap d’un gat amb només una orella?

—No hem parat pas per això, oi?

Ell li va donar ullera de llarga vista com a preludi d'una acurada exposició:

—Mira amb això dirigint-lo cap allà, però abaixa una mica la lent i intenta memoritzar la traçada que dibuixen les copes dels arbres al cim de la muntanya.

—Veig la traçada. Què té d’especial? —va preguntar ella després d'agafar aquell estri i seguir les indicacions de l’home.

—No massa, certament. A més, la disposició del terreny no deixa veure gaire del que hi ha per sota. Però sàpigues que allò ja és l’altre costat del Bulès, el riu aquí avall que el bosc ens amaga fa estona a mà esquerra. Entremig, en questió de mig kilòmetre, tant el llit del riu com el camí giren a dretes per endinsar-se a Bulà. On t'estic fent mirar és passat aquesta recolzada de la que parlo, probablement pocs metres per damunt de la bifurcació que ahir vam examinar abans d’entrar al poble pel cantó sud. Imagino que deus recordar la drecera baixant cap a la vall des del camí principal.

—Sí, la recordo. Si és a tocar d'on estic mirant, sembla ben a prop… —digué ella sense encara perdre de vista aquell punt en la distància. Ell va continuar:

—De fet, ho seria si des d’aquí hi hagués un camí en línia recta. Però com que no hi és, el que més s’hi assembla és travessar el riu per aquí baix i arribar-hi tirant pel dret des de l’altre vessant.

—I travessar més enrere? —va tornar a preguntar ella, aquest cop abaixant la lent i dirigint la mirada cap al que quedava a la seva esquena.

—Hem passat per algun lloc des d'on es podria intentar. Però és més lluny i res em fa pensar que sigui més senzill. En canvi, més endavant, sí que vaig veure una baixada que quasi segur que serviria també; però ja seríem massa a dins de Bulà.

Tot i que admetia no conèixer el serrat amb detall, aquell home entenia el terreny. De fet, estava fent una descripció que encaixava perfectament amb alguns dels trets característics del camí que arriba a Bulà des de Casafabre, com la tombada just abans d’entrar-hi, o el sentit sud que recobra poc després de travessar el pont sobre el riu Bulès… Em preguntava què coi se’ls hauria perdut a aquells dos a la drecera de la qual parlaven. Ella semblava no tenir-les totes:

—Estàs segur que som a prop? Jo no veig ni rastre del poble per enlloc…

—Aquesta arboreda de mà dreta ens el tapa. Però el tenim just sortint dels revolts allà al davant. També ho ha confirmat el camperol amb qui acabo de parlar.

—És a dir, que si ens acostem més quedem molt exposats…

—Sí. Només hem travessat dos pobles des de Sant Miquel de Llotes. Tu has parlat amb ell i potser saps més que jo, però imagino que el químic encara deu ser bastant conegut per aquests indrets.

—Doncs me l’enduc; tallarem camí des d’aquí.

Ai mare! De sobte em vaig adonar que la senyora decidida pretenia portar-me d’expedició collada a través! Però el tipus, més assenyat, encara donava receptes precises. I jo no volia perdre detall:

—Estigues ben atenta allà on trepitgis. Tot això és bosc dens amb zones irregulars, passos estrets, barranqueres… Segurament et costarà trobar traçades. I el problema gros potser serà com es manegarà aquest home per vegetació verge amb les espardenyes que porta…

En un acte quasi reflex em vaig mirar els peus. Efectivament, portava les meves espardenyes tot terreny… però potser no eren tant tot terreny com per traspassar un sotabosc farcit de bardisses i mala herba.

—Em fixaré bé per on passo —va continuar ella—. I del de les espardenyes, ja me n’encarrego jo que faci exactament el que li mani.

—Memoritza punts de referència. Si cal, desfés camí i en busques d'altres. I si veus que tampoc, retrocedeix fins aquí; no crec que et perdis, però si ho fessis hauríeu de passar la nit a la intempèrie, amb risc de morir de fred.

—No senyor, res d’això.

—Si te’n surts i trobes la drecera, segueix-la fins a arribar al camí del qual parlàvem. Jo t’estaré esperant allà amb el carruatge.

—I què me’n dius del riu? Com l'has vist per travessar-lo?

—Avui, durant el trajecte, no he vist el tàlveg amb claredat quasi en cap moment; aquest boscatge ho amaga quasi tot. Però ahir, vist des del pont, era un rierol més que no pas un riu. Allà no semblava difícil de creuar, i aquí l’orografia... bé, tot l'entorn és molt semblant. Així que el cabal també hauria de ser-ho. El que passa és que aquí estem més riu avall: si entre els dos punts rep aigua d'algun afluent que m'hagi passat per alt, lògicament hi haurà més corrent. En qualsevol cas, tot i que no té pinta de canviar massa, hauràs de buscar un punt que et permeti passar amb seguretat. Aquesta zona és seca, i tampoc venim de dies de pluja, així que amb el torrent no hauries de tenir gaires problemes. En tot cas, si m’equivoco, o si no trobes el lloc, recula i tornaré a buscar-te a mitja tarda; aquí mateix, que també hi ha zones amb prou espai per fer maniobrar el Landau. No serà gaire bo que la gent ens vegi anant, venint i tornant a anar. Però si no hi ha més remei, ho haurem de fer així.

—Pots estar segur que no recularé. En aquest punt cada minut que guanyem és or.

—Prefereixo que arribis tard que no pas que no arribis —va afegir ell, aquest cop oblidant-se del paisatge i dirigint-li una mirada directa que ella va ignorar.

—Indica'm per on creus que podem baixar.

—Des del revolt que acabem de deixar enrere veuràs una petita senda, que és d’on venia l’home del carro amb qui ens acabem de creuar. Baixeu per allà i a veure. Si no acabes al mateix voral del riu, seràs a prop, això segur. Potser passareu a tocar d’alguna masia… Eviteu la gent tant com pugueu. Si podeu.

—Ja acordaré un discurs creïble amb el químic per si algú ens pregunta.

—Amb el que portem de trajecte ja ho hauries d’haver fet. Us heu fet companyia de sobres.

—Tu també vas tenir temps ahir per carregar farratge i aigua pels teus cavalls.

—Carregar? Ja vaig carregar, maca. No tens ni idea del que mengen i beuen aquestes dues bèsties de tir.

—Només sé que ara ens toca parar al poble, o matar-los de fam i de set.

—No opinis tan alegrement d'allò que no coneixes. Els cavalls han de descansar igualment, aquí no hi ha alternativa. Però tu encara tens deures per fer: guanya’t la confiança del químic, i que sigui aviat.

—T’acabo de dir que costa parlar amb aquest científic il·luminat.

—Doncs fes-ho aviat, no podem estar tot el camí encreuant els dits esperant que col·labori.

La Fosca era tot classisme. Buscava ofendre’m adreçant-se a mi com el pagès, el vinyataire, el recol·lector de raïm… o qualsevol altra variant de camperol. Però quan jo no era al davant, aleshores era un home de ciència o —encara que fos il·luminat— el químic… També m’anomenava així el xofer, un home aparentment poc amic d’improvisar que em tenia una mica confós. Perquè no era pas curt de gambals en absolut, però, donant suport a aquell rapte tan matusser, quina mena de col·laboració podia esperar de mi? Com fos, el seu tarannà no era el tarannà de la Fosca, més impetuosa, més determinada… i per descomptat molt més punyent:

—Deixa ja de comportar-te com un ploramiques merdós.

—I tu fent d’aventurera? —va replicar sense aixecar gaire el to—. Encara no tens clar on ens hem fotut, oi? Serà un miracle si tornem.

—Hòstia de corcó!

Ell va fer un petit silenci per després continuar sense tensar més:

—Escolta…

—Què?

—Deixa’m a mi el trajecte a peu. Soc home de muntanya, més que no pas tu.

—No siguis il·lús, tu ara no podries.

—Tu no ho saps si podria o no.

—Sí que ho sé, que només et falta un bastó. A més, ja t’exposes massa amb tot això.

Allò de tirar-se els plats pel cap i tot seguit preocupar-se l’un de l’altre m’hauria resultat fins i tot entranyable si no és pel fet de jo era ostatge d’aquells dos sapastres, entre els quals hi havia algun tipus de vincle evident.

—Només em tens convençut en això de no fer parada a Bulà amb aquest home amagat aquí dintre —digué ell.

—Sort que ho veus! Serien massa coses a controlar. A Casafabre perquè passàvem de llarg i el tipus encara estava tocant campanes. Però ara ja ens toca parar, i està ben despert.

—D’acord, senyora. Massa risc tenir-lo retingut dins d’una vila tan propera a Sant Miquel.

—Quin alleujament sentir-te rondinar una mica menys… Un cop siguem lluny d'aquí tot serà diferent.

—Ja veurem. T'he dit ja massa vegades que aquest carruatge és massa cridaner en zones rurals. D'aquí o d'on sigui, tant se val.

—Precisament. Com que ens costarà ser discrets, evitem deixar pistes. Posem-ho més difícil a qui ens vulgui trobar després.

La presa de decisions era cosa d'ella. El cotxer podia preguntar, opinar i fins i tot portar la contrària. Però tenia clar que les úniques regnes que portava en tota aquella situació eren les regnes dels cavalls:

—I a la següent parada? Tens pensat fer el mateix?

—Potser ho tindrem més fàcil per separar-nos temporalment; a Sant Marçal vaig veure que hi confluïen més camins que no pas aquí a Bulà.

—Sí reina, però tampoc els coneixem. No tenim mapes amb tant de detall.

—Si fa no fa, són pobles igual de petits. Si et veu un veí et veu el poble sencer.

—Precisament. Com pots estar tan tranquil·la? No podem fer-nos invisibles. Serà impossible arribar gaire lluny carregant amb aquest home en contra de la seva voluntat. Per no parlar de la frontera, dels vigilants de camins, de bandolers, de patrulles carlines i liberals…

—Ja quasi no hi ha patrulles carlines, figaflor. Encara que t'ha passat per alt de mencionar emboscades de monstres mitològics.

De forma automàtica vaig recordar que feia no res jo acabava de veure una cosa que ho semblava...

—Sí, ves rient, despreocupada. Però tota aquesta idea és de bojos…

—Sí, jo encara no entenc que t’hi hagis avingut.

—Ja saps per què m’hi he avingut.

—No te’m desviïs, caganer. Pel camí veurem com respira tot l’ambient. No sabem en quin moment algú es posarà a buscar-nos… potser ja ens estan buscant ara… o potser no ens buscarà mai ningú. Però un cop a Sant Marçal ja portarem una bona distància recorreguda. Confiem que hi arribarem sense que ningú vegi el químic, i que no hi haurà encara ningú preguntant per ell… En qualsevol cas, tot això ja ho decidiré quan toqui. Ara no hi ha tant on escollir: hem de proveir els cavalls i aquest home no pot fer parada al mig de Bulà, encara que sigui d’amagat. A més, ens acaba de deixar un pastisset que la ferum encara em té marejada.

—Un pastisset?! Aquest desgraciat s’ha cagat a dintre el meu Landau?!

—Aireja bé el cotxe, si us plau. Amb la xafogor que ja està fent… no vull ni imaginar-me la catipén que deixaria si s’hi hagués de passar una hora tancat i cagat al damunt… Ara quan baixem al riu ja li faré fer la bugada.

Mentre baixaven encara van encadenar dues frases més:

—Doncs si aquest home té mal cos i el fas anar a peu per bosc salvatge amb aquesta calor, el mataràs…

—Si ha de morir, que sigui bosc a través, i no rostit aquí dintre —va concloure ella.

La Fosca tenia raó en allò de la calor del migdia dins d’aquell cotxe fosc i poc ventilat. Però la seva darrera sentència va sonar ben desafortunada. «Si ha de morir que sigui bosc a través…» Potser només va voler fer una frase retòrica que va sonar com un cul, però a mi ja se’m feia tot massa tètric… Certament, aquella parella de personatges no semblaven uns assassins, per més que ella s’esforcés a fer-se desagradable. A més, havia dit que el que pretenia fer amb mi —allò que fos— pensava fer-ho també a Sant Marçal. Per tant, jo havia de pensar que sortiria viu de Bulà… Però també m’havia dit que anàvem a Barcelona per a després no dir ni que sí ni que no… el cas és que encara ningú m’havia aclarit res del perquè de tot allò… així que gaire tranquil tampoc podia estar.

Vaig tornar a escoltar la clau entrant dins del pany abans que girés. Encara no s’havia acabat d’obrir la porta del carro que la indivídua ja estava donant més ordres:

—Lligueu-vos bé les espardenyes, pagès, que sortirem a fer un volt.

Jo li vaig contestar amb to alterat:

—Què s’ha perdut de vós al riu? Quin parlat de pantomima és aquest que vós dieu que cal que acordem? Me devetz massa explicacions.

—Ah, veig que heu estat tafanejant.

—I què volètz? Parlàvetz amb votz normala i vos he sentit.

No em va contestar. Tot just havent entrat es va posar a furgar un pany sota el seu seient, amb la mateixa clau que acabava d’obrir l’habitacle.

—Vos recordatz que hi ha un èsser estrany aquí defòra? —vaig afegir jo mentre ella ja m’ignorava—. Eh! Insecte amb botes! Que vos parlo!

Va obrir un compartiment i va treure el meu mocador de fer farcells. El va posar damunt del seient i el va obrir abans de tornar a parlar:

—Agafeu només la bata; la resta es queda aquí.

—Contatz-me d’una vegada tot això. Quin és aquest pla que tenetz pensat per a mi?

—D’acord, us ho explicaré: tinc uns coneixements de bruixeria que vull posar en pràctica —va dir amagant un somriure, novament desafortunat—. Anirem entre pins i us faré un encanteri que la tova que ara porteu al pandero levitarà fins a dipositar-se perfectament enrotllada damunt la vostra gorra.

Jo, innocent d’haver cregut per un moment que anava a aclarir-me res, vaig tornar a escopir-li odi:

—Siàtz la persona mai fastigosa qu’ai coneguda.

—Collons de cagat i pixat! Anem al riu a rentar la vostra roba! Quin pla esperàveu?!

Va sortir del cotxe sense tancar i va desaparèixer. Tot seguit el xofer es va plantar just a sota del marc de la porta oberta. No deia res, només em mirava. Jo també l’observava, en silenci, enmig d’un nou moment sense massa sentit aparent… Aleshores vaig entendre que la Fosca havia anat a fer les necessitats entre matolls, i havia situat el seu home allà per vigilar-me durant uns moments.

—Ah, que la senyora havia de fer una pixarada… —vaig dir.

L’home va baixar una mica els ulls per deixar-los clavats al meu seient.

—No és bon tema de conversa, senyor: aquest seient no estava així quan us hi heu assegut per primera vegada fa unes hores.

—Prou mal n’ai jo d’això —vaig justificar abans de seguir—. Qui sou? Per què me tenètz presonièr?

—Silenci.

—Ai escoltat la vostra conversa… Vos semblatz home coherent, qualqu’un qu’entenètz qu’anatz dret a un precipici. Daissatz-me anar i aquí no haurà passat res.

—He dit silenci! —va tornar a respondre, aquest cop més emprenyat.

I en mutis vam continuar mirant-nos fixament mentre ens estudiàvem. Jo endevinava un home nedant entre dues aigües. La seva fidelitat a la Fosca semblava clara. Potser eren família, potser el seu marit, o el seu promès… en qualsevol cas, algú que no la trairia. Però estava fent tot allò a contrapel, conscient de tots els riscos, i amb una motivació i fermesa que no eren les mateixes que les de la dona.

Ella va tornar a entrar en escena ben aviat, decidida com sempre.

—Agafeu la bata tal com us he dit i baixeu del carro.

Vaig obeir, més intrigat que atemorit. Ja a baix, se’m va adreçar novament:

—Ara vós i jo farem una excursioneta a peu. Jo us aniré indicant el camí unes passes per darrere. I vós anireu al davant fent exactament el que us digui. Imagino que recordeu que porto una arma de foc i que no tindré manies de fer-la servir si cal.

Jo vaig assentir lleument amb el cap, sense cap intenció de semblar convincent. Encara em notava pioc i seguia més amoïnat pel corsari que no pas per aquells dos galifardeus.

—Doncs au, enfileu cap allà. —va tornar a ordenar mentre assenyalava el darrer revolt que havíem depassat.

I a caminar s’ha dit, amb aquella dona a poques passes darrere meu. Però encara no dúiem una desena de metres que vam tornar a escoltar la veu del cotxer:

—Flor!

Finalment, una cosa que semblava un nom. Era el nom de pila de la Fosca? Un diminutiu de Florentina? De Florència? Potser només era una forma afectuosa d’adreçar-se-li. Em vaig girar just per veure’l avançant cap on érem nosaltres; va ser quan definitivament vaig poder constatar que era coix. Amb el bombí a les mans es va acostar a ella com per dir-li alguna cosa en veu baixa. Però tot bastant mal dissimulat, perquè allò no era res més que un intent de petó que la dona va esquivar amb una certa gràcia, aprofitant que només li oferia la galta per tal de no perdre’m de vista.

—Podem seguir ja i deixar les moixaines?

—Sí, és clar —va contestar ell amb enuig mal amagat.

Ella em va mirar, aquest cop directament, i em va fer un gest indicant que continués caminant.

I així, caminant, de mica en mica ens vam allunyar del carro i del seu conductor, fins a arribar a aquell camí del revolt des del qual després havíem d’intentar arribar al riu. Encara no començàvem a enfilar la baixada que la tal Flor ja va donar les primeres instruccions:

—Preferim no trobar-nos amb ningú, o sigui que deixarem el camí. Agafeu boscada endins així que hi trobeu un pas. I direcció cap avall.

I així va ser. De tant en tant rebia alguna indicació addicional, sobretot en aquells punts on la vegetació encara era prou amable per oferir més d’una sendera. La tria era sempre prenent aquell camí que ens acostava a la part més accessible del vessant contrari.

—No! —va cridar en travessar un d'aquests punts— Per allà no podrem passar, que no ho veieu? Agafeu per l’altre costat.

—Què en sé jo. Estic més en pena de no tornar a topar amb aquell pirata il·luminat.

—Com si ens trobem un saltimbanqui. Eviteu de totes passades a qui vingui cap on siguem nosaltres.

Un dels camins que va triar no va ser massa encertat i ens va deixar en un punt on era gairebé impossible continuar. Va ordenar fer mitja volta i es va fer a un costat, per tal de deixar-me passar sense que m’hagués d’acostar a ella en excés. Sempre em va fer anar obrint camí al seu davant... Fins que en qüestió de minuts vam arribar a la vora del corrent d'aigua. Un petit riu aparentment fàcil de creuar en aquella època de l'any, amb poca fondària i sense massa irregularitats.

—Netegeu la roba bruta —digué.

—No porto muda de recanvi, ja n’avem parlat abans.

—Per això heu agafat la bata: feu-la servir per tapar les vostres vergonyes.

Efectivament, aquella peça de roba blanca era prou llarga per a donar-li aquell ús. Així que em vaig descalçar i me la vaig posar, per després treure’m els pantalons i finalment els calçons. Vaig acostar-me a la vorera, amb aquella dona que no em treia l’ull del damunt, sempre a pocs metres de mi. L’aigua del riu era més freda del que m'esperava, i com més parat t’hi estaves, més mal feia al contacte amb la pell dels turmells. Així que no vaig parar un moment de trontollar entre saltirons. Vaig xopar la roba bruta i la vaig fregar de manera ràpida fins a deixar-la mínimament decent. Després vaig mirar també de netejar-me jo, passant-me una mica d’aquella aigua congelada per les parts baixes. Tot de pressa i corrents, buscant deixar de passar fred, i sobretot, buscant deixar de ser el trist protagonista d’aquella situació tan ridícula. I més després que la Flor malparida aprofités l’oportunitat per fer una mica més de befa.

—Des del bell cor del riu Bulès, amb tots vostès... el Dr. Llepet ballant sardanes! —va anunciar, fent-se divertida només a si mateixa.

En acabar, vaig sortir per recollir les espardenyes per després tornar a l'aigua i creuar amb tot allò a les mans. Ja a l'altre costat del rierol, vaig deixar la roba mullada damunt d’uns matolls. Mentre jo espolsava els peus, ella també va creuar. Però en una de les darreres trepitjades, la pedra per on passava va cedir i va acabar amb un peu completament xop. En arribar a la meva vorera, se’m va quedar mirant en silenci, aquest cop amb un rostre no tan simpàtic, com esperant que jo li tornés la mofa. Però jo no estava per bromes ni venjances. Així que em vaig tornar a calçar i vaig recollir la roba humida.

—Ja torno a estar a punt —vaig dir amb desgana mentre recuperava l'escalfor.

—Doncs seguim com fins ara, vós davant meu.

Però abans encara vaig aprofitar el final d’aquell parèntesi per mirar de furgar una mica més:

—Qui sou? Què voleu de jo?

—Mutis. Som-hi, obriu camí.

Vaig fer un gest contrariat i vaig posar-me en marxa de nou.

Escoltava les seves passes darrere meu. De tant en tant em girava per comprovar la distància des de la qual em seguia. Sempre era a uns tres o quatre metres. Massa lluny perquè jo intentés treure-me-la del damunt amb un cop sec que no veiés venir. I massa a prop per confiar en una fugida cames ajudeu-me. Potser em dispararia, encara que no fos a matar... Imaginava que tindria aquella pistola de pany català a punt per si de cas. Però, fins i tot si no era així, aquella dona, més jove, més atlètica i més ben calçada que jo, posats a córrer m’hauria donat caça de seguida.

El trajecte per l’altre vessant s’anava fent cada cop més complicat. El camí es desdibuixava fins a desaparèixer del tot, engolit per tot de matollar espès i agressiu. Jo avançava amb precaució, però sovint no hi havia més remei que travessar pel mig d’argelagues, esbarzers i tiges rígides que s’esgarrapaven a la pell.

Al cap de poca estona, les cames —mal cobertes des que havíem creuat el riu— em cremaven. Punxades, rascades, talls fins... Em vaig aturar uns segons, amb l’alè curt, i vaig recolzar amb cura les mans als genolls, mirant les ratlles vermelles i els petits punts de sang que ja m’enfosquien les canyelles.

—Què us passa? —va dir.

—Les cames me couen fort. Necessiti parar un moment.

—Aguanteu una mica, nyofla.

—Aver daissat qu’agafès roba de casa.

—Vinga, camineu.

I sota aquella pressió contínua vam travessar un nou tros de serra inhòspita. Va ser una estona que jo no sabria mesurar, però que a mi se'm va fer eterna. Amb mal cos, amb aquell mal de cames incipient, amb la calor del migdia cada cop més angoixant... Vaig aguantar fins que el meu cos va dir prou.

—No puc més —vaig dir marejat mentre clavava els genolls irritats a terra.

I allà vaig mirar de gaudir d'uns segons de pau i descans abans que la Fosca arribés fins on era jo, amb una nova reprimenda, potser per donar-me un nou mastegot... o més d’un. Tant se valia, jo estava fos. Esperava de quatre grapes, amb la mirada perduda a terra davant meu... esperava. Que faci el que vulgui de mi.

—Senyora no pòdi més —vaig dir havent recuperat una mínim d’alè—. Ai les cames en carn viva; me cremen per dintre e per defòra. Necessiti tornar a posar-me los calçons de sobre per protegir-les, tant se val que encara sigan mullats.

Entre esbufegades m’anava recuperant mentre esperava una resposta, una aprovació, una negació, qualsevol reacció de la Fosca... però res... Fins que em vaig incorporar per seure en un petit graó des d'on vaig mirar enrere...

Ja no hi era.